So d'Esdeveniments
a l'Aire Lliure

01 — El punt de partida

Per què fora sona diferent

En una sala, el so que arriba al públic és la suma de dues coses: el que surt directe de la caixa i el que rebota a parets, sostre i terra. Aquest segon component fa molta feina gratis. Ompl el fons de la sala, dona sensació de cos i permet que un equip modest sembli suficient. A l'aire lliure aquest regal no existeix: només tens el so directe, i el so directe es comporta segons una regla implacable.

Cada vegada que dobles la distància a la caixa, el nivell cau uns 6 dB. Si a deu metres de l'escenari tens un nivell còmode, a vint metres has perdut la meitat de la sensació de volum i a quaranta metres estàs en un altre esdeveniment. En una sala aquesta caiguda és molt menor perquè la reverberació sosté el nivell al fons. Fora, el fons es queda sense res. Per això l'error clàssic —posar dues caixes en un extrem del jardí i confiar— produeix sempre el mateix resultat: els de davant se'n van perquè sona massa fort, i els de darrere no hi senten.

A això s'hi sumen tres fenòmens que dins no apareixen. El primer és l'absorció de l'aire: la humitat i la distància es mengen les freqüències altes, de manera que a trenta o quaranta metres el so arriba apagat encara que tengui nivell. Es compensa amb una mica de brillantor extra a les caixes llunyanes, no pujant el volum general. El segon és el vent, que no només fica soroll als micròfons: com que bufa més ràpid en alçada que arran de terra, corba el front d'ona. A favor del vent el so arriba més lluny del previst; en contra, s'aixeca per damunt dels caps del públic i desapareix.

El tercer és el que dona més problemes i gairebé ningú no té en compte: la inversió tèrmica nocturna. De dia el terra està calent i l'aire de dalt més fred, i el so tendeix a corbar-se cap amunt. De matinada passa el contrari —el terra es refreda abans que l'aire— i el so es refracta cap avall, rebota contra el terreny i viatja molt més lluny. És el motiu físic pel qual el mateix nivell que a les deu de la nit no molestava ningú, a les dues de la matinada s'escolti a tot un poble.

Cada tipus d'espai de l'illa té el seu propi comportament: el desglossam lloc a lloc a la guia de llocs per a esdeveniments a Mallorca.

03 — On va cada caixa

Distribució i orientació

La col·locació és la decisió més barata i la que més canvia el resultat. No costa doblers i sol valer més que duplicar l'equip. La regla que aplicam en qualsevol exterior és senzilla: repartir en diversos punts a nivell moderat abans que concentrar-ho tot en un punt a nivell alt. Quatre caixes petites al voltant d'una zona de còctel sonen infinitament millor —i molesten molt menys fora del recinte— que dues caixes grosses cridant des d'un extrem.

L'alçada és el segon paràmetre. L'eix de la caixa ha de quedar per damunt dels caps del públic, a la pràctica entre 2,2 i 2,5 metres com a mínim quan la gent és dreta. Una caixa a l'alçada del pit aconsegueix dues coses dolentes alhora: els cossos de les primeres files absorbeixen la major part de les mitjanes i agudes, i els de davant reben un nivell molt superior al dels de darrere. Quan el públic és assegut a taules, el criteri canvia i convé baixar i repartir més.

Quan la zona a cobrir supera els trenta metres de profunditat entra en joc el retard. El so viatja a uns 343 metres per segon, és a dir uns 3 mil·lisegons per metre. Si col·loques caixes de suport a vint metres de l'escenari, cal retardar-les uns 58 mil·lisegons perquè el seu so coincideixi amb el que arriba del sistema principal. Sense aquest retard es produeix un eco perfectament audible i la intel·ligibilitat empitjora en lloc de millorar. És un ajust de dos minuts amb qualsevol processador modern i és la diferència entre un reforç que funciona i un que destorba.

Finalment, cal pensar en zones i no en «el so de l'esdeveniment». Un esdeveniment a l'aire lliure normalment en té tres: la zona de benvinguda i còctel, on la música és fons i la gent parla; la zona de sopar, on el nivell ha de permetre conversar sense alçar la veu a cap taula; i la pista, que és l'única que necessita nivell de veritat. Tractar-les amb el mateix sistema i el mateix volum és el motiu pel qual en tants sopars a l'aire lliure la gent acaba cridant.

05 — El que atura tot un esdeveniment

Potència elèctrica i generador

L'electricitat és el punt de fallada número u dels esdeveniments a l'aire lliure. No l'equip, no el tècnic: el corrent. I gairebé sempre per la mateixa raó: ningú no va demanar a temps quant n'hi havia, i el càtering, la il·luminació i el so van acabar compartint un quadre dimensionat per a una casa.

Les dues dades que cal demanar per escrit a la possessió són quants ampers dona el quadre disponible i si l'escomesa és monofàsica o trifàsica. Un quadre de 25 ampers monofàsics són uns 5,5 kW teòrics; amb els forns i les cambres del càtering endollats, el que queda per a so i llum és poc i a més inestable. Una escomesa trifàsica de 25 A per fase canvia per complet l'escenari, perquè permet repartir càrregues: so en una fase, il·luminació en una altra, càtering a la tercera.

Si hi ha generador, la seva ubicació és una decisió acústica, no logística. Un grup insonoritzat modern ronda els 65 dBA a set metres, cosa que no molesta en una esplanada però sí que arruïna una cerimònia si és a vint metres. La regla que aplicam: mínim trenta o quaranta metres de la zona de convidats, darrere un mur o una massa vegetal densa, i a sotavent del vent dominant de capvespre perquè el soroll i l'olor de gasoil no entrin al recinte. I sempre sobre superfície ferma: la grava solta transmet vibració i el grup s'enfonsa amb les hores.

Després hi ha el repartiment. So i il·luminació han d'anar en circuits separats, perquè el dimmeratge i els caps mòbils injecten soroll a la línia que apareix després com a brunziment al sistema. I tot el muntatge ha de tenir un únic punt de terra: quan part de l'equip està endollat al quadre de la casa i una altra part al generador, apareix un bucle de massa i amb ell un brunziment de 50 Hz que no es lleva tocant la taula. És una de les fallades més freqüents i una de les més fàcils d'evitar si es planifica el repartiment abans de tirar el primer cable.

El consum de l'apartat de llum —caps mòbils, LED, uplighting— el desglossam a la guia de tipus d'il·luminació per a esdeveniments.

07 — El que senten els músics

Retorns en exterior

Els retorns són la part del sistema que més pateix en sortir a la intempèrie, i és la que menys sol pressupostar-se. La causa és la mateixa que a la resta de la guia: dins d'un local, el músic se sent a si mateix per reflexió —el so rebota a la paret del fons i torna—; fora no torna res. Un cantant que al seu local d'assaig se sent perfectament amb un retorn, en una tarima a l'aire lliure d'una possessió no se sent en absolut.

La conseqüència pràctica és que en exterior cal donar més retorn del que el músic creu necessitar, i que la mescla de retorns deixa de ser un accessori per convertir-se en la meitat de la feina del tècnic. Quan el grup no se sent, es desajusta el tempo, el cantant força i puja el nivell d'escenari, i el nivell d'escenari acaba contaminant la mescla de sala. El públic percep això com «el grup sona brut», però l'origen és als retorns.

Hi ha un avantatge de l'exterior que convé aprofitar: el risc de retroalimentació és sensiblement menor. Sense parets que retornin el so cap al micròfon, es pot treballar amb més guany abans que el sistema comenci a acoblar. Això dona marge per donar el nivell de retorn que cal sense recórrer a filtres agressius que deixen la veu sense cos.

El darrer punt és de coordinació i no d'àudio: la distància. En un exterior ampli, la taula de control pot ser a trenta o quaranta metres de l'escenari, amb públic, taules i càtering enmig. Cridar no és una opció i fer senyes tampoc. Qualsevol muntatge amb grup necessita un canal de comunicació entre l'escenari i el control —intercom o, com a mínim, un talkback i un acord previ de senyals— perquè el moment en què fa falta és sempre el pitjor moment possible.

09 — El límit real

Normativa de soroll a Balears

Aquí convé ser clar amb l'ordre de les coses, perquè el client gairebé sempre el té invertit. El que decideix fins a quina hora i a quin nivell pot sonar el teu esdeveniment no és la llei autonòmica en abstracte: és, en aquest ordre, la llicència d'activitat del lloc, després l'ordenança municipal de l'ajuntament corresponent i, com a marc general, la normativa balear. La llicència pot ser —i sovint ho és— més restrictiva que l'ordenança. Cap de les tres es negocia el dia de l'esdeveniment.

La conseqüència pràctica de tot això és una sola pregunta, i cal fer-la per escrit i abans de signar res: què diu exactament la llicència d'aquest lloc sobre música amplificada en exterior, amb quin horari i amb quin límit? La resposta canvia el pressupost i de vegades canvia el format sencer de l'esdeveniment. Un espai amb tall a la una a nivell baix i un altre amb tall a les tres sense limitador no admeten la mateixa festa, per molt que tots dos s'anunciïn com «possessió per a noces».