01 — El punt de partida
La cadena de senyal completa
Tot equip de so, des del d'una cerimònia de trenta persones fins al d'un festival, és la mateixa cadena repetida a distinta escala. El senyal neix en una font —una veu en un micròfon, un reproductor, la sortida d'una controladora de DJ, la pastilla d'un baix—, entra a la taula de mescles, es reparteix i es processa, passa per l'amplificació i acaba movent el con d'un altaveu. Entre el principi i el final hi ha cable, connectors i corrent elèctric, que són tan part de l'equip com les caixes.
Això importa per una raó pràctica: la qualitat final la marca l'anella més feble, no la més cara. Un sistema d'altaveus excel·lent alimentat per un micròfon inadequat i una taula saturada sona pitjor que un sistema modest ben ajustat. I el repartiment habitual del pressupost va just al revés d'on estan els problemes: el gruix dels doblers se'n va en PA i amplificació, mentre que la majoria dels incidents que hem viscut en dotze anys vénen de microfonia, cablejat, corrent i ajustament.
El que es veu
Les caixes, els subgreus i les torres. És la part del muntatge que el client identifica com «l'equip» i amb què se solen comparar pressuposts, i és també la que menys vegades falla.
El que decideix el resultat
La microfonia triada, la taula i el seu nombre de canals, el processat, el repartiment elèctric i el tècnic que ho ajusta. Res d'això surt a una foto, i és on es guanya o es perd l'esdeveniment.
Val la pena fixar el vocabulari, perquè és el que trobaràs en qualsevol pressupost. Les fonts són les entrades: micròfons, línies, instruments. El FOH (front of house) és el lloc de control des d'on es mescla el que sent el públic. El PA és el sistema que cobreix el públic. Els monitors o retorns són el que senten els qui són a l'escenari. El backline són els instruments i amplificadors propis dels músics. I l'stagebox és la caixa de connexions de l'escenari que concentra totes les entrades i les duu fins a la taula per una sola mànega o un sol cable de xarxa.
Un detall que gairebé mai no es pressuposta i sempre fa falta: el marge. A cada anella convé tenir més del que està estrictament calculat —un parell de canals de taula lliures, un micròfon sense fil de recanvi, un vint per cent més de mànega de la mesura sobre plànol, una etapa amb capacitat de sobra—. No és luxe: és el que permet resoldre en cinc minuts l'imprevist que sempre apareix, quan l'esdeveniment ja ha començat i no hi ha cap botiga oberta.
Consell Mallorca
A una illa, el marge val el doble. Si a les set del vespre d'un dissabte d'agost es fa malbé un receptor sense fil en una possessió d'Artà, no hi ha proveïdor, ni servei tècnic, ni missatgeria que ho resolgui aquella nit. Per això sortim sempre amb duplicat de tot el crític —micròfons de cerimònia, cables de xarxa, una caixa de suport, piles— encara que no surti al pressupost. Un equip que arriba just és un equip que no arriba.
