WhatsApp Missatge Cridar
Equip de so professional complet muntat al pati empedrat d'una possessió mallorquina al capvespre, amb dos stacks flanquejant una tarima, subgreus al terra i una taula digital al lloc de control

Guia tècnica

Equips de So
per a Esdeveniments

Què hi ha dins d'un equip de so professional, peça a peça: altaveus, subgreus, amplificació, processat, taula, microfonia i monitors. Què fa cada element, quan fa falta i quant equip necessita el teu esdeveniment de veritat.

Actualitzat agost 2026 · 18 min de lectura · FØNØY Sound

«Necessit un equip de so per a 200 persones» és la frase amb què comença la meitat dels pressuposts que feim. És una frase raonable i, tanmateix, no basta per triar ni una sola peça del muntatge. Un equip de so no és un producte: és una cadena de set o vuit elements distints, cada un amb la seva funció, i el que decideix si un esdeveniment sona bé no és la mida de l'altaveu sinó que aquesta cadena estigui completa i ben dimensionada.

Aquesta guia desmunta aquesta cadena peça a peça. No és un catàleg: és el que hem après des del 2014 muntant so a Mallorca sobre què fa cada element, en què es diferencien les opcions que et proposaran, i quines d'aquestes diferències importen de veritat en un esdeveniment real. Està escrita perquè puguis llegir un pressupost de so i entendre què estàs comparant, tant si ens contractes a nosaltres com si no.

L'ordre és el del senyal: comença al micròfon i acaba a l'orella del convidat. Si el teu esdeveniment serà a l'exterior —el més habitual a l'illa—, la guia de so per a esdeveniments a l'aire lliure és el complement directe d'aquesta: aquí explicam el material, allà el que li fa el vent, el veïnat i la normativa balear.

01 — El punt de partida

La cadena de senyal completa

Cadena de senyal desplegada sobre un flight case en un esdeveniment nocturn: caixa d'escenari amb connectors XLR, cables recollits, mànega multipar i un rack d'electrònica amb pilots ambre

Tot equip de so, des del d'una cerimònia de trenta persones fins al d'un festival, és la mateixa cadena repetida a distinta escala. El senyal neix en una font —una veu en un micròfon, un reproductor, la sortida d'una controladora de DJ, la pastilla d'un baix—, entra a la taula de mescles, es reparteix i es processa, passa per l'amplificació i acaba movent el con d'un altaveu. Entre el principi i el final hi ha cable, connectors i corrent elèctric, que són tan part de l'equip com les caixes.

Això importa per una raó pràctica: la qualitat final la marca l'anella més feble, no la més cara. Un sistema d'altaveus excel·lent alimentat per un micròfon inadequat i una taula saturada sona pitjor que un sistema modest ben ajustat. I el repartiment habitual del pressupost va just al revés d'on estan els problemes: el gruix dels doblers se'n va en PA i amplificació, mentre que la majoria dels incidents que hem viscut en dotze anys vénen de microfonia, cablejat, corrent i ajustament.

El que es veu

Les caixes, els subgreus i les torres. És la part del muntatge que el client identifica com «l'equip» i amb què se solen comparar pressuposts, i és també la que menys vegades falla.

El que decideix el resultat

La microfonia triada, la taula i el seu nombre de canals, el processat, el repartiment elèctric i el tècnic que ho ajusta. Res d'això surt a una foto, i és on es guanya o es perd l'esdeveniment.

Val la pena fixar el vocabulari, perquè és el que trobaràs en qualsevol pressupost. Les fonts són les entrades: micròfons, línies, instruments. El FOH (front of house) és el lloc de control des d'on es mescla el que sent el públic. El PA és el sistema que cobreix el públic. Els monitors o retorns són el que senten els qui són a l'escenari. El backline són els instruments i amplificadors propis dels músics. I l'stagebox és la caixa de connexions de l'escenari que concentra totes les entrades i les duu fins a la taula per una sola mànega o un sol cable de xarxa.

Un detall que gairebé mai no es pressuposta i sempre fa falta: el marge. A cada anella convé tenir més del que està estrictament calculat —un parell de canals de taula lliures, un micròfon sense fil de recanvi, un vint per cent més de mànega de la mesura sobre plànol, una etapa amb capacitat de sobra—. No és luxe: és el que permet resoldre en cinc minuts l'imprevist que sempre apareix, quan l'esdeveniment ja ha començat i no hi ha cap botiga oberta.

Consell Mallorca

A una illa, el marge val el doble. Si a les set del vespre d'un dissabte d'agost es fa malbé un receptor sense fil en una possessió d'Artà, no hi ha proveïdor, ni servei tècnic, ni missatgeria que ho resolgui aquella nit. Per això sortim sempre amb duplicat de tot el crític —micròfons de cerimònia, cables de xarxa, una caixa de suport, piles— encara que no surti al pressupost. Un equip que arriba just és un equip que no arriba.

02 — L'altaveu

Tipus de sistema PA

Tres sistemes PA distints alineats sobre grava davant un mur de pedra mallorquí al capvespre: columna esvelta, caixa de punt a punt sobre subgreu i line array penjat d'una torre

El sistema PA és el que cobreix el públic, i només hi ha tres arquitectures realment distintes. Triar entre elles no és una qüestió de gamma ni de preu: cada una resol una geometria distinta, i la geometria del lloc —quanta profunditat cal cobrir i amb quina obertura— és la que decideix.

Punt a punt (point source)

La caixa trapezoidal de dues vies de tota la vida, en deu, dotze o quinze polzades, sobre trípode, pèrtiga o apilada. Radia en un con definit per la seva guia d'ones —típicament de l'ordre de 90° en horitzontal per 60° en vertical— i perd uns 6 dB cada vegada que es dobla la distància. Cobreix bé fins a uns vint o vint-i-cinc metres de profunditat, es munta en minuts i és el sistema del noranta per cent dels esdeveniments privats de l'illa.

Line array

Diversos mòduls idèntics acoblats en vertical formant una font lineal. La seva virtut no és la potència: és el control. La caiguda de nivell amb la distància és molt més suau, i la curvatura de l'array s'ajusta mòdul a mòdul per dur l'energia al públic i no a les façanes ni al cel. A partir de dues-centes cinquanta o tres-centes persones, o de trenta metres de profunditat, és l'única opció sensata. Exigeix torre elevadora o truss, càlcul i llastat, i multiplica el temps de muntatge.

Columna (column array)

Un array vertical curt i estret, moltes vegades amb subgreu integrat a la base. Cobertura horitzontal molt ampla —fins a 120° o 150°— i vertical molt controlada, que és exactament el que demana una cerimònia o un còctel: repartiment ampli, poc so cap al sostre o el cel i presència visual mínima. El seu límit és el nivell màxim i el greu: així que apareix pista de ball, es queda curta.

Caixes de suport i línies de retard

No és una arquitectura distinta, sinó la manera d'allargar qualsevol de les anteriors. Dues caixes petites a mig recorregut, retardades uns 3 mil·lisegons per cada metre de distància respecte al sistema principal, igualen el nivell al fons sense penalitzar la primera fila. En jardins llargs i estrets rendeix més que qualsevol ampliació de potència.

Hi ha una pregunta que apareix sempre i convé desactivar: els watts. La potència descriu el que consumeix l'electrònica, no el que se sent a trenta metres. Dos sistemes de la mateixa potència nominal poden donar deu decibels de diferència al públic segons la seva sensibilitat, la seva directivitat i on estiguin col·locats. Els paràmetres que sí que descriuen un altaveu són el seu nivell màxim (SPL), la seva resposta en freqüència i el seu patró de cobertura; i encara així, la col·locació pesa més que els tres.

L'altre criteri, menys tècnic però igual de real, és el visual. En unes noces en possessió, un line array penjat d'una torre llastrada és un element imponent enmig de l'escena, i no sempre és el que vol el client. Moltes vegades la conversa correcta no és «quant sistema hi cap» sinó «quant sistema es pot veure»: repartir quatre caixes discretes al voltant de la zona sol resoldre millor —i molesta menys, dins i fora del recinte— que concentrar dues caixes grans en un extrem.

Consell Mallorca

Els patis de possessió empedrats i els claustres són superfícies dures que retornen molt de so: en aquests, una caixa de punt a punt ben orientada rendeix per damunt del previst, i convé baixar nivell i repartir. En un olivar del Pla, amb terra solta, herba seca i cap superfície reflectant, el mateix sistema es queda curt a les mitges, que és on viu la veu. Abans de triar arquitectura, miram la superfície del terra tant com l'aforament.

El comportament particular de cada tipus d'espai de l'illa el desglossam lloc a lloc a la guia de llocs per a esdeveniments a Mallorca.

03 — La banda baixa

Subgreus

Fila de quatre subgreus recolzats sobre la grava davant una tarima exterior de nit a Mallorca, un d'ells girat cap enrere en configuració cardioide i cablejat protegit amb passacables

El subgreu s'ocupa de la banda que va aproximadament de 30 a 100 Hz: el bombo, la línia de baix i el cos de la música ballable. No aporta res a la intel·ligibilitat de la paraula —una cerimònia no necessita subgreus— i en canvi és responsable de la major part de l'impacte físic d'una festa. Per això la primera decisió no és quants, sinó si en fan falta: en còctel, sopar i cerimònia estorben; en pista de ball són innecessàriament discutits i absolutament necessaris.

La referència pràctica que usam és un subgreu per cada caixa principal a la zona de pista, amb el punt d'encreuament entre 80 i 120 Hz. Un sistema amb dos tops i dos subs cobreix bé una pista de fins a uns vint metres de fons. Duplicar el nombre de subs no puja el nivell al doble: cada duplicació aporta de l'ordre de 6 dB a l'eix, i a partir d'un cert punt el que es guanya ja no és nivell sinó uniformitat i control de la direcció.

Apilat davall la caixa

Un sub a cada costat de l'escenari amb el top a sobre. És la configuració estàndard i la més ràpida de muntar. Cobertura correcta i cap control de directivitat: radia cap enrere gairebé tant com cap endavant. Raonable en possessions aïllades sense veïns pròxims.

Array central

Tots els subs junts al centre, davant l'escenari. Millora molt la uniformitat del greu a la pista —desapareixen les zones on el baix es cancel·la en caminar— a canvi d'estrènyer la cobertura cap als laterals. És l'opció per defecte en pistes compactes.

Cardioide

Dos subs al davant i un girat 180°, amb polaritat invertida i un retard ajustat. Les ones se sumen cap endavant i es cancel·len cap enrere: de l'ordre de 12 a 15 dB menys d'energia posterior. Mitja hora més de muntatge i la millor eina que existeix quan hi ha un habitatge darrere l'escenari.

Acoblament amb el terra

Un subgreu recolzat directament sobre terra ferm guanya al voltant de 6 dB gratis respecte a un d'elevat. El que mai no s'ha de fer és posar-lo sobre una tarima buida: l'estructura ressona, transmet vibració a tot l'escenari i el greu es torna confús.

L'ajustament que més se salta en els muntatges ràpids és l'alineació temporal entre subgreus i caixes. Si el sub és al terra i el top a dos metres i mig sobre una pèrtiga, el so de tots dos no arriba al públic en el mateix instant, i a la zona d'encreuament es produeixen cancel·lacions que es perceben com un greu fluix just on hauria d'haver-hi embranzida. Es corregeix amb uns mil·lisegons de retard al processador, no costa res, i és la diferència entre un sistema que empeny i un que sona buit.

Consell Mallorca

Els tres factors que decideixen la configuració de subgreus en una possessió mallorquina són, per aquest ordre: on és l'habitatge més proper, de què és el terra de la pista i si hi ha mur de pedra seca que aprofitar. La configuració cardioide amb l'esquena cap al veí i l'escenari girat perquè l'eix principal apunti cap a l'interior de la parcel·la ens ha permès mantenir nivell de festa fins a l'hora de tall sense una sola trucada. El que no funciona és plantejar-ho a les dotze i mitja, quan moure un sub significa aturar la música.

04 — La potència

Amplificació: actiu i passiu

Rack d'amplificació de gira sobre un palet darrere un escenari exterior a Mallorca, amb quatre etapes de potència apilades, reixetes de ventilació i vúmetres ambre encesos

L'amplificador converteix un senyal de nivell de línia, que no mou res, en la potència que empeny el con de l'altaveu. És l'anella menys visible del muntatge i una de les que més determinen si el sistema aguanta la nit. En un pressupost sol aparèixer d'una d'aquestes dues formes, i convé entendre la diferència perquè canvia tota la logística de l'esdeveniment.

Sistema actiu

Cada caixa duu el seu amplificador i el seu processat a dins. Se li dona corrent i senyal, i funciona. Guanya en rapidesa de muntatge i en simplicitat, i és l'opció natural en formats petits i mitjans. A canvi cal dur corrent fins a cada altaveu, i l'electrònica queda repartida pel recinte: si falla una etapa, cal arribar fins a aquella caixa.

Sistema passiu

Els altaveus no duen electrònica; s'alimenten des d'un rack d'etapes de potència amb el seu processador. Concentra l'electrònica en un punt accessible, permet ajustar tot el sistema des d'un únic lloc i evita estirar corrent per tot el jardí. És l'estàndard en muntatges grans i en qualsevol line array.

El paràmetre clau en dimensionar l'amplificació és el marge, no la xifra màxima. Un amplificador ha de poder entregar de l'ordre d'una vegada i mitja a dues vegades la potència de programa de l'altaveu per reproduir els transitoris sense retallar. Sona contraintuïtiu —sembla que es pugui trencar l'altaveu—, però a la pràctica el que destrueix els aguts d'un sistema no és un amplificador sobrat, sinó un de petit treballant en retall, perquè el senyal retallat entrega molta més energia contínua a la via d'aguts de la que està dissenyada per dissipar.

El que protegeix aquest conjunt és el limitador del processador, ajustat als valors del fabricant de l'altaveu, i no l'oïda del tècnic. Un sistema professional ben configurat té un límit dur per damunt del qual no passa, i aquest límit hauria d'estar posat abans que comenci l'esdeveniment, no negociat a les dues de la matinada amb un convidat insistint a la cabina.

L'altra meitat de l'assumpte és el cable. La secció de la mànega d'altaveu i la seva longitud provoquen caiguda de tensió i pèrdua d'amortiment al greu: estirades llargues amb cable prim es tradueixen en un baix tou i en energia dissipada al coure en lloc del con. En muntatges d'exterior amb distàncies grans entre rack i caixes, la secció del cable d'altaveu és una decisió tècnica, no un detall de magatzem. I els connectors de potència duen sempre tancament per gir, mai a pressió: un connector que es deslliga a mitjan festa pot fer malbé l'etapa.

Consell Mallorca

La calor d'agost és un factor de disseny real. Un rack d'amplificació tancat, recolzat contra un mur de marès que ha estat al sol tot el dia i sense circulació d'aire, entra en protecció tèrmica just quan l'esdeveniment és al seu punt àlgid. Els racks van a l'ombra, separats de la paret, amb les reixetes lliures, i mai dins la carpa on el càtering té els forns. És la fallada més evitable i una de les que més vegades hem vist en muntatges d'altri.

05 — L'ajustament

Processat: EQ, compressió, crossovers i DSP

Rack de processat d'àudio en un esdeveniment nocturn: equalitzador gràfic amb multitud de lliscadors, dos compressors amb vúmetres i un processador digital d'altaveus, amb pilots ambre encesos

El processat és el que converteix un conjunt de caixes i micròfons en un sistema. És també la part que menys es veu en un pressupost i la que més separa un proveïdor d'un altre, perquè el mateix material ajustat per dues mans distintes dona resultats que no s'assemblen. Convé distingir quatre funcions que sovint es confonen.

Crossover (filtre divisor)

Reparteix l'espectre entre les vies del sistema: per davall del punt d'encreuament va al subgreu, per damunt al top. Es defineix amb una freqüència —típicament entre 80 i 120 Hz— i un pendent. Un encreuament mal posat deixa un buit audible o, pitjor, fa que dues caixes reprodueixin la mateixa banda i es cancel·lin entre elles.

Equalització

Hi ha dos usos distints i barrejar-los és l'error clàssic. L'EQ de sistema corregeix el conjunt altaveu-sala-col·locació i s'ajusta una vegada, amb mesurament. L'EQ de canal dona color a una font concreta: llevar cos a una veu amb proximitat, netejar el retruny d'una guitarra acústica. El que no es pot fer és tapar amb equalització un problema de col·locació: si el so no arriba, no hi ha filtre que el dugui.

Compressió i limitació

El compressor redueix el marge dinàmic: puja el baix i conté l'alt. En una veu parlada a l'aire lliure és la diferència entre entendre-ho tot i perdre mitja frase quan l'orador s'aparta del micròfon. Al final de la cadena, el limitador és protecció pura: impedeix que el sistema entregui més del que pot sense distorsionar. Un és criteri artístic; l'altre és seguretat de l'equip.

Processador d'altaveus (DSP)

El cervell del sistema. Guarda els presets del fabricant per a cada model de caixa, aplica els retards que alineen subs amb tops i les línies de suport amb l'escenari, i fixa els límits de protecció. És també on viu la configuració cardioide de subgreus. En un sistema modern, gairebé tot el que fa que un muntatge soni coherent és aquí dins.

Una cinquena eina que apareix en muntatges amb banda és la porta de renou, que silencia un canal quan el senyal cau per davall d'un llindar. Serveix perquè els micròfons d'una bateria no captin permanentment tota la resta de l'escenari. Com els compressors, és una eina que mal ajustada fa més mal que bé: una porta massa agressiva es menja el final dels cops i la bateria sona entretallada.

L'ajustament seriós es fa amb mesurament, no d'oïda. Un sistema de mesurament de doble canal compara el que s'envia al sistema amb el que capta un micròfon de mesura a la posició del públic, i mostra on hi ha realçament, buit o desalineació. És un procés de vint o trenta minuts que es fa amb el recinte buit, abans que arribi ningú, i explica bona part de la diferència entre un muntatge que sona clar des del primer tema i un altre que es passa la nit perseguint el problema a base de pujar el volum.

Consell Mallorca

Un ajustament fet amb el recinte buit a les cinc de la tarda no és el mateix esdeveniment que a les onze de la nit amb dues-centes persones a dins. El públic absorbeix, sobretot en mitges i aguts, i la temperatura i la humitat canvien el comportament de l'aire. Per això guardam sempre dues escenes a la taula —buit i ple— i el tècnic repassa el sistema quan la pista ja té gent. Ajustar i anar-se'n és la forma més ràpida perquè la segona meitat de la nit soni pitjor que la primera.

06 — El centre de comandament

Taules de mescles: analògiques i digitals

Dues taules de mescles juntes sobre una taula llarga davall una carpa en un esdeveniment nocturn: una analògica plena de comandaments físics i una digital compacta amb pantalla il·luminada i faders motoritzats

La taula de mescles fa quatre coses: ajusta el guany d'entrada de cada font, l'equalitza i processa, la reparteix cap a les sortides que facin falta —sistema principal, monitors, zones, gravació— i suma tot això a la mescla que sent el públic. És el punt pel qual passa absolutament tot el senyal de l'esdeveniment, i per això la seva elecció condiciona la resta del muntatge més que cap altra peça.

Analògica

Una funció, un comandament. S'entén d'una ullada, no arranca perquè mai no està apagada, i no depèn de firmware ni d'una xarxa. Els seus límits en un esdeveniment són dos: no guarda configuracions, així que cada canvi de bloc —cerimònia, còctel, sopar, festa— cal refer-lo a mà; i tot el processat que necessiti ha de venir en racks externs, amb el seu cablejat.

Digital

Guarda escenes completes i les recupera en un segon, du compressor i equalitzador a cada canal sense equip addicional, es controla des d'una tauleta per wifi i es connecta a l'escenari amb un stagebox digital i un sol cable de xarxa en lloc d'una mànega de trenta quilos. Per a un esdeveniment amb diversos blocs i diversos espais, és una diferència de categoria, no de matís.

Per a esdeveniments, la resposta honesta és digital en pràcticament tots els casos, i la raó principal no és la qualitat de so sinó el recall. Unes noces tenen quatre escenaris sonors distints en sis hores; una taula que els guarda i els crida converteix cada transició en un gest, i una que no els guarda converteix cada transició en dos minuts d'ajustament a les palpentes amb els convidats davant. La segona raó és el control remot: poder mesclar des de la pista, des del fons del jardí o al costat de la taula dels nuvis, i no des del racó on ha cabut físicament el FOH, canvia el resultat de manera mesurable.

El nombre de canals es compta malament gairebé sempre. No és el nombre de músics: és la suma de totes les fonts més els retorns que cal servir. Una banda de cinc amb bateria microfonada arriba amb facilitat a setze o vint entrades —bombo, caixa, dos aeris, baix per caixa d'injecció, dues guitarres, teclat en estèreo, tres veus— i necessita a més quatre a sis sortides independents de monitors. Un DJ ocupa dos canals. Una cerimònia, tres. Per això un esdeveniment amb cerimònia, còctel, sopar, banda i DJ no es resol amb una taula de vuit canals encara que en cada moment sonin poques coses alhora: el que decideix és el total de fonts connectades simultàniament per no haver de recablejar enmig de l'esdeveniment.

Els dos riscs reals del digital cal anomenar-los. El primer és la dependència de la xarxa: si l'stagebox es comunica amb la taula per cable de xarxa, aquest cable és un punt únic de fallada, i per això en muntatges amb banda es tira redundància o com a mínim es duu un cable de recanvi estès. El segon és el control per wifi: en una possessió plena de gent amb el mòbil a la mà, una xarxa domèstica compartida no aguanta, així que el punt d'accés del sistema ha de ser propi, en una banda lliure, i la taula ha de continuar sent operable des de la seva superfície física si la tauleta falla.

Consell Mallorca

En moltes possessions mallorquines l'únic lloc disponible per al lloc de control és exactament el pitjor: un racó darrere una columna, contra un mur o al fons d'un passadís. Amb taula digital i tauleta, això deixa de ser un problema, perquè el tècnic ajusta des d'on és el públic. És, de tots els avantatges del digital, el que més es nota a l'illa, on la geometria del lloc gairebé mai no deixa posar el FOH on hauria d'anar.

07 — L'entrada

Microfonia: dinàmics, de condensador i sense fil

Vista zenital de l'interior d'un flight case amb escuma grisa: micròfon dinàmic de mà, micròfon de condensador de llapis, diadema, càpsula de solapa, transmissors de petaca i antenes, il·luminats en ambre

El micròfon és la primera anella, i el que s'hi perd no es recupera després. És també la part de l'equip on una tria equivocada es nota de seguida i on el pressupost sol estrènyer-se primer, cosa que és exactament al revés del que convé. Hi ha dues famílies i una capa de ràdio a sobre.

Dinàmics

No necessiten alimentació, aguanten nivells de pressió molt alts i són pràcticament indestructibles. Són l'elecció per defecte per a veu en directe, bombo, caixa i amplificadors de guitarra. La seva resposta és menys detallada que la d'un condensador, però en un esdeveniment això rarament és un problema: el que aporten és que rebutgen millor tot el que no apunta directament a la càpsula.

De condensador

Més sensibles i amb molt més detall en aguts, requereixen alimentació phantom de 48 V. Són el correcte per a instruments acústics, cors, aeris de bateria i qualsevol cosa amb matís. A canvi capten tot l'entorn, es duen malament amb el vent i pateixen amb la humitat i la rosada de matinada, cosa que en un esdeveniment a l'aire lliure mallorquí és una consideració de primer ordre, no una nota al peu.

Patró polar

És tan important com el tipus. Un cardioide capta cap endavant i rebutja per darrere; un supercardioide és més estret al davant però torna a captar en un lòbul posterior —just on molta gent col·loca el monitor—; un omnidireccional capta per igual en totes direccions i només té sentit en solapa o en mesurament. La major part dels acoblaments d'una cerimònia s'expliquen per un patró mal triat o un monitor mal col·locat.

Sense fil

Treballen en UHF, amb receptors de diversitat de dues antenes per evitar talls. Els sistemes digitals ocupen menys ample de banda i permeten més canals simultanis en el mateix espectre. El crític no és el model sinó tres coses: coordinació de freqüències feta al lloc, antenes amb línia de visió cap al transmissor —un mur de marès de seixanta centímetres és opac per a l'enllaç— i piles noves a cada esdeveniment.

Per a paraula parlada, la diadema guanya gairebé sempre la solapa. La solapa és a trenta centímetres de la boca, capta vent directe, frega amb la roba i obliga a pujar tant el guany que hi entra amb ell tot l'entorn; la diadema manté distància constant i permet treballar amb molt menys guany, que és el que evita l'acoblament. Per a lectures i torns de paraula, un micròfon de mà sobre peu continua sent la solució més robusta i la que menys sorpreses dona.

Falta un element que no és micròfon i sense el qual mitja connexió no funciona: la caixa d'injecció o DI. És el que converteix la sortida no balancejada d'un teclat, un baix, una controladora de DJ o un portàtil en un senyal balancejat que pot viatjar trenta metres per cable sense captar renou. Connectar un portàtil al sistema amb un cable de minijack llarg és la forma més comuna d'introduir brunzit en un esdeveniment, i es resol amb una caixa de la mida d'un paquet de tabac.

Consell Mallorca

En temporada alta l'espectre UHF de l'illa està carregat: en un radi de dos quilòmetres pot haver-hi altres tres esdeveniments amb els seus propis sense fil, a més de la televisió digital. L'escaneig i la coordinació es fan al lloc el dia del muntatge, mai al magatzem la setmana anterior, i es guarda un parell de freqüències de reserva ja coordinades. En primera línia de costa afegim una altra rutina: el salnitre ataca contactes i reixetes, així que tot el que ha treballat vora la mar es revisa i es neteja en tornar.

08 — L'escenari

Monitors de terra i in-ear

Escenari exterior buit de nit en una possessió mallorquina amb tres monitors de terra en cunya orientats a les posicions dels músics i, en una taula lateral, dos receptors in-ear amb auriculars motllurats

Els monitors són el que senten els qui són sobre l'escenari, i és la partida que més vegades es retalla i més vegades espenya un concert. La lògica és senzilla: si els músics no se senten entre ells, es desajusta el tempo, el cantant força, el nivell d'escenari puja tot sol i aquest nivell acaba contaminant la mescla que arriba al públic. El convidat ho percep com «la banda sona bruta», però l'origen és darrere.

Monitors de terra (wedges)

Caixes en cunya orientades cap a la posició real de cada músic. L'estàndard i el més ràpid: una via per músic o per parella. Requereixen una sortida independent de la taula per via, i cada una necessita el seu propi ajustament. El seu cost ocult és que tot el que sona a l'escenari també surt cap al públic i cap enfora del recinte.

Sistemes in-ear (IEM)

El músic rep la seva mescla per auricular, amb transmissor sense fil i receptor de petaca. Resolen el problema d'arrel: ningú no afegeix un decibel al recinte. És la millor opció quan hi ha limitador acústic o tall estricte. A canvi aïllen de l'ambient —hi ha músics als quals els costa— i exigeixen coordinació de freqüències igual que la microfonia.

El nombre de vies és el que cal fixar abans de pressupostar, perquè determina la mida de la taula. Una banda de cinc rarament s'apanya amb menys de quatre vies independents: veu principal, cors i guitarres, baix i bateria, teclats. Agrupar dos músics en una mateixa via funciona si són a prop i volen sentir el mateix; forçar-ho més enllà d'això produeix la conversa circular de la prova de so en què cada un demana més d'ell mateix i l'escenari acaba a un nivell absurd.

En un esdeveniment amb límit de renou, passar la banda a in-ear és la mesura que més marge recupera sense tocar la mescla que sent el públic. Els decibels dels monitors ningú no els compta al pressupost i sumen exactament igual al sonòmetre: hem vist limitadors saltar amb la sala a nivell moderat, simplement perquè l'escenari cridava per darrere. És un canvi que es decideix setmanes abans, perquè implica material, coordinació i, sobretot, que els músics hi estiguin acostumats.

Un apunt de coordinació que no és d'àudio però pertany a aquest capítol: en un exterior ampli, el lloc de control pot quedar a trenta o quaranta metres de l'escenari, amb públic, taules i càtering enmig. Cridar no és una opció i fer senyes tampoc. Qualsevol muntatge amb banda necessita un canal de comunicació entre escenari i control —intercom o, com a mínim, talkback i un acord previ de senyals—, perquè el moment en què fa falta és sempre el pitjor possible.

Consell Mallorca

En exterior el músic se sent pitjor que en qualsevol local d'assaig, perquè no hi ha parets que retornin el so. Un cantant que a la seva sala s'apanya amb un monitor baix, en una tarima a l'aire lliure d'una possessió no se sent gens i puja per instint. Comptam sempre amb més monitor del que la banda creu que necessita i, si hi ha tall horari o limitador, plantejam l'in-ear des del pressupost i no com una millora d'última hora.

El que exigeix cada format musical en canals, vies i escenari està desglossat format a format a la guia de tipus de festa i espectacle (en castellà).

09 — El document

Com es llegeix un rider tècnic

Lloc de control en un esdeveniment nocturn a l'aire lliure amb taula digital sobre flight case davall una carpa, tauleta, quadern i tècnic d'esquena ajustant un fader

El rider tècnic és el document amb què un artista, una banda o un DJ especifica el que necessita per actuar. És el pont entre el que el client ha contractat i el que cal dur a la furgoneta, i bona part dels ensurts de producció vénen d'haver-lo llegit tard o de no haver-lo llegit gens. Té sempre les mateixes parts.

Input list

La llista numerada d'entrades: quina font va a cada canal i amb quin micròfon o caixa d'injecció. És la dada que determina la mida de la taula i la microfonia necessària, i és l'única part del rider que no admet interpretació.

Stage plot

El plànol de l'escenari amb la posició de cada músic, el seu backline, els seus monitors i les preses de corrent. Defineix les dimensions mínimes de la tarima i el recorregut del cablejat. Un stage plot que demana sis metres de front no cap a la tarima de tres per dos que té la possessió, i això cal saber-ho setmanes abans.

Requisits de PA i monitors

El sistema mínim que l'artista considera acceptable per a l'aforament, i el nombre de vies de monitors o de sistemes in-ear. Aquí és on apareixen les marques i on gairebé sempre figura la coletilla «o similar»: el que cal respectar és la categoria i les prestacions, no el fabricant.

Personal, horaris i potència

Quanta gent necessita per descarregar i muntar, a quina hora vol l'escenari lliure per a la prova de so, quant dura aquesta prova i quina potència elèctrica demana el backline. És la part que col·lideix amb l'agenda del càtering i de la resta de proveïdors, i la que cal encreuar amb el timing de l'esdeveniment.

Llegir un rider consisteix sobretot a separar el requisit real de la preferència. Els números —canals, vies, metres de tarima, quilowatts, hores de prova— són requisits i no es negocien sense conseqüències. Les marques concretes de taula, micròfon o sistema són, gairebé sempre, preferència, i un proveïdor seriós et dirà quin equivalent proposa i per què. El senyal d'alarma és el rider genèric, copiat d'un altre artista, que demana un sistema de festival per tocar acústic davant vuitanta convidats: no descriu l'actuació real i cal aterrar-lo parlant amb el tècnic de l'artista.

El moment de demanar-lo és el de tancar l'artista, no la setmana anterior. Un rider que arriba a deu dies de l'esdeveniment sol significar reobrir el pressupost de so, perquè canvia canals, vies i de vegades tarima. I si l'artista no té rider —el normal en solistes, duos i molts DJ—, n'hi ha prou de demanar tres dades per escrit: quins instruments sonen, què du ell i què necessita sentir. Amb això es construeix la input list per la nostra part i s'evita la sorpresa de la caixa d'injecció que ningú no havia previst.

Consell Mallorca

Amb artistes internacionals que vénen a tocar a l'illa apareix un problema específic: riders redactats per a un mercat amb un parc de material distint, que demanen models concrets que aquí no existeixen o que estan compromesos aquell cap de setmana en plena temporada. La conversa cal tenir-la així que es firma, no al juliol: a l'agost, el material de gamma alta de Mallorca està reservat amb mesos d'antelació i l'alternativa deixa de ser una equivalència raonable per convertir-se en el que quedi lliure.

10 — La decisió

Com triar proveïdor a Mallorca

Interior d'un magatzem de lloguer de so a Mallorca al capvespre, amb prestatgeries de caixes acústiques, flight cases apilats, cables penjats i una furgoneta oberta carregant-se

El mercat de so a Mallorca és petit i molt estacional, i això produeix una barreja peculiar: empreses amb parc propi i tècnics en plantilla convivint amb intermediaris que subcontracten tot i apareixen només a l'estiu. Com que el material que s'ofereix s'assembla bastant entre si, la diferència real és en coses que no figuren a la primera línia del pressupost.

Parc propi o subcontractat

És la primera pregunta i cal fer-la directament. Un proveïdor amb material propi coneix l'estat de cada caixa, té recanvis i pot reaccionar el mateix dia. Un intermediari depèn de la disponibilitat d'un tercer, que a l'agost és exactament el que no hi ha. No és que subcontractar sigui dolent —tots ho feim en pics—, és que convé saber qui respon si alguna cosa falla.

Tècnic presencial inclòs

Cal verificar si està inclòs, durant quantes hores i què passa si l'esdeveniment s'allarga. Un muntatge entregat i abandonat funciona fins al primer imprevist: un micròfon que cau, un acoblament, un nivell que cal baixar quan arriba l'avís del veí. Qualsevol esdeveniment amb més de quatre canals o amb banda hauria de dur tècnic de principi a fi.

Visita tècnica prèvia

En exterior és el que separa un pressupost real d'una estimació. Serveix per veure el corrent disponible de veritat, els accessos i la descàrrega, la superfície del terra, on és l'habitatge més proper i per on entra el vent a l'hora de l'esdeveniment. Un proveïdor que pressuposta un exterior sense haver vist el lloc està endevinant.

Assegurances i documentació

Responsabilitat civil vigent, i per a estructures elevades —torres, truss, line array— els certificats i càlculs corresponents. Molts espais i ajuntaments els demanen, i apareixen sempre en el pitjor moment: quaranta-vuit hores abans, quan no es poden aconseguir.

Un pressupost que es pugui comparar ha d'estar desglossat: material per unitats i tipus, canals de taula, nombre de sense fil, si hi ha subgreus i quants, monitors o in-ear i quantes vies, transport, muntatge i desmuntatge, hores de tècnic i hora prevista de retirada del material. Un document que només diu «equip de so per a 200 persones» i una xifra no permet comparar res, i sol amagar les diferències just on importen: en el tècnic, en la microfonia i en el nombre de vies.

Els senyals d'alarma són bastant consistents. Pressupostar per watts en lloc de per material i cobertura. No demanar quantes fonts hi ha ni si hi haurà banda. No esmentar en cap moment l'hora de tall ni el limitador del venue. No incloure tècnic, o incloure'l «fins a les 2.00» en un esdeveniment que acaba a les 3.00. I el clàssic de l'illa: comprometre material de gamma alta un dissabte d'agost sense dir que està pendent de confirmar amb un tercer.

Consell Mallorca

La coordinació amb la resta de proveïdors és el valor que més es nota i el que menys apareix en un pressupost. En una possessió conviuen càtering, il·luminació, floristeria, fotografia i wedding planner, i tots volen el mateix espai a la mateixa hora i el mateix corrent. Tenir un únic interlocutor per a so, llum i electricitat —que parli amb el càtering abans de repartir el quadre i amb el planner abans de fixar la prova de so— evita la majoria dels conflictes del dia del muntatge. És la raó per la qual treballam amb producció integral i no només llogant caixes.

El nostre catàleg complet és a lloguer d'equips de so a Mallorca, i el servei amb disseny, muntatge i operació a producció tècnica integral.

La decisió

Quin equip demana cada aforament

Punt de partida orientatiu per a un esdeveniment a Mallorca amb sopar i pista de ball. La geometria de l'espai i el format musical poden moure qualsevol d'aquestes files un esglaó amunt o avall.

Vista elevada del pati d'una possessió mallorquina de nit muntat per a unes dues-centes persones, amb els stacks principals vora l'escenari i dues caixes de suport cap a la zona de taules

Fins a 50 · còctel o cerimònia

Sistema: dues columnes o caixes compactes actives

Greus: sense subgreus, amplificació integrada

Taula: 8 canals, diadema i micro de mà

50–120 · festa privada

Sistema: dues caixes de dotze polzades sobre pèrtiga

Greus: dos subgreus apilats, sistema actiu

Taula: digital de 16 canals, 2 sense fil i 2 DI

120–250 · noces en possessió

Sistema: quinze polzades més suport en còctel i sopar

Greus: dos a quatre subs, cardioide si hi ha habitatge darrere

Taula: digital de 32 canals, 4 sense fil, 2–4 vies de monitor

250–500 · corporatiu o gala

Sistema: line array curt o línies de retard

Greus: array central de quatre a sis subs, rack passiu

Taula: digital de 32–48 canals, 6–8 sense fil, in-ear

500+ · concert o festival

Sistema: line array amb torres i línies de retard

Greus: array de subs amb directivitat dissenyada

Taula: FOH i monitors independents, in-ear i wedges

El nombre de fonts decideix la taula; la geometria del lloc decideix el sistema

El nostre angle

L'equip correcte és el que en sobra un poc

Si hi ha una conclusió que travessa tota aquesta guia és que les decisions importants d'un equip de so no es prenen al catàleg. Es prenen comptant fonts, mesurant distàncies, mirant on és la casa del veí i demanant a quina hora talla la música la llicència del venue. El mateix material que en un pati empedrat de Sencelles va sobrat, en un olivar d'Alaró es queda curt, i en una terrassa de Deià et posa en conflicte a les onze i mitja.

L'altra conclusió és que el marge no és un extra: és el que fa que l'esdeveniment surti bé. Un sistema amb headroom sona net; una taula amb canals lliures absorbeix l'imprevist; un joc de recanvis converteix una fallada en una anècdota de dos minuts. A una illa, on res no arriba el mateix dia, aquest marge és la diferència entre resoldre i explicar per què no s'ha pogut resoldre.

Per això treballam des del 2014 amb parc propi, tècnic presencial en tot esdeveniment amb banda o amb diversos blocs, visita tècnica sempre que és a l'exterior, i un únic interlocutor per a so, il·luminació i electricitat. Pots veure el material a lloguer d'equips de so i com l'apliquem a noces, esdeveniments corporatius i concerts i festivals.

Preguntes freqüents

Sobre equips de so

Quin equip de so necessit per a un esdeveniment de 150 persones?
Per a 150 persones amb sopar i pista de ball, el punt de partida habitual és un sistema de dues vies de dotze o quinze polzades per costat, muntat sobre pèrtiga o apilat, amb dos subgreus, una taula digital de 16 a 32 canals, dos o tres micròfons sense fil i un parell de caixes de suport per a la zona de còctel i sopar. La potència en watts no és el criteri: el que es dimensiona és el nivell necessari en el punt més allunyat del públic, la superfície a cobrir i un marge d'entre 6 i 10 dB per damunt del nivell mitjà previst. Un sistema que arriba just al nivell desitjat ja està comprimint als pics i es percep com a cansament abans que com a volum.
Quina és la diferència real entre un line array i unes caixes convencionals?
Un sistema de punt a punt —una caixa trapezoïdal de dues vies— radia en un con i perd uns 6 dB cada vegada que es dobla la distància, així que a partir de vint o vint-i-cinc metres el fons del públic es queda curt. Un line array acobla diversos mòduls en vertical per formar una font lineal: la caiguda amb la distància és molt més suau i, sobretot, es pot controlar cap on va l'energia, inclinant cada mòdul per cobrir el públic i no les façanes ni el cel. El que aporta no és potència bruta sinó control. A canvi exigeix torre elevadora o truss, càlcul de càrregues, llast i bastant més temps de muntatge, així que per davall de dues-centes cinquanta persones rarament compensa.
Taula de mescles analògica o digital?
Per a esdeveniments, digital en gairebé tots els casos. La raó principal no és la qualitat de so —una analògica decent sona perfectament— sinó el recall: una taula digital guarda la configuració completa de la cerimònia, del còctel i de la festa i les recupera en un segon, mentre que en una analògica cal reajustar a mà cada vegada. Afegeix a més processat per canal, control remot des de tauleta, i stagebox digital que substitueix la mànega multipar per un cable de xarxa. L'analògica conserva dos avantatges reals: no arranca, ja està encesa, i no depèn d'una xarxa ni d'un firmware. Per això encara té sentit en muntatges molt petits i molt repetitius.
Quants micròfons sense fil es poden usar alhora?
Depèn de l'espectre lliure al lloc i a la data, no del nombre de receptors que tenguis. En un esdeveniment normal a Mallorca treballam amb marge fins a sis o vuit canals sense fil coordinats; per damunt d'això cal coordinació de freqüències feta amb programari, antenes distribuïdes i, gairebé sempre, sistemes digitals que ocupen menys ample de banda. En temporada alta la banda UHF de l'illa està congestionada: en un radi de dos quilòmetres pot haver-hi altres tres esdeveniments funcionant. Per això l'escaneig es fa al lloc el dia del muntatge, no al magatzem la setmana anterior.
Quina diferència hi ha entre un equip actiu i un de passiu?
En un sistema actiu cada caixa duu el seu amplificador i el seu processat a dins: es connecta al corrent i al senyal, i llest. En un sistema passiu els altaveus no duen electrònica i s'alimenten des d'un rack d'etapes de potència amb el seu processador. L'actiu guanya en rapidesa de muntatge i en nombre de cables de senyal; el passiu guanya quan hi ha moltes caixes, perquè concentra l'electrònica en un punt accessible, permet ajustar el conjunt des d'un únic lloc i evita dur corrent fins a cada altaveu —que en un jardí gran no és un detall menor—. A la pràctica gairebé tots els muntatges de possessió són mixtos: tops i subs actius en formats petits, sistema passiu amb rack en els grans.
Necessit subgreus per al meu esdeveniment?
Per a cerimònia, còctel i música de fons, no: els subgreus no aporten intel·ligibilitat i sí que compliquen el veïnat. Per a qualsevol cosa amb pista de ball, sí, i no per volum sinó perquè la música ballable viu per davall de 100 Hz i sense aquesta banda la gent percep el sistema com a fluix encara que el nivell mesurat sigui alt. La referència pràctica és un subgreu per cada caixa principal a pista, amb l'encreuament entre 80 i 120 Hz. I si hi ha habitatge darrere l'escenari, la configuració cardioide de subgreus aconsegueix de l'ordre de 12 a 15 dB menys d'energia cap enrere, que és la millor eina que existeix per no acabar la nit amb una queixa.
Què és un rider tècnic i qui el prepara?
El rider tècnic és el document que l'artista o la banda entrega a l'organitzador amb el que necessita per actuar: llista d'entrades (input list), plànol d'escenari (stage plot), sistema de PA mínim, nombre de vies de monitors, backline, potència elèctrica, personal i horaris de muntatge i prova de so. El prepara l'artista o el seu tècnic, i el proveïdor de so el tradueix a material concret. L'important en llegir-lo és separar el que és requisit real —canals, vies, aforament— del que és preferència de marca, que gairebé sempre du la coletilla «o similar». Cal demanar-lo en tancar l'artista, no la setmana anterior: un rider que apareix a deu dies de l'esdeveniment sol significar reobrir el pressupost.
Què ha d'incloure un pressupost de lloguer de so?
Ha de detallar el material per unitats i tipus —no «equip de so per a 200 persones»—, els canals de taula i de microfonia sense fil, si el tècnic presencial està inclòs i durant quantes hores, transport i muntatge/desmuntatge, l'hora de retirada del material i què passa si l'esdeveniment s'allarga. Un pressupost que només diu watts i preu no permet comparar res. I hi ha dues preguntes que convé fer sempre per escrit: si el material és propi o subcontractat, i si hi ha suport de recanvis a l'illa el dia de l'esdeveniment.

Continua llegint

Demanar pressupost

Pressupost d'equips de so

Digues-nos data, lloc i quanta gent. T'enviam una proposta detallada en menys de 24 h, amb el material desglossat peça a peça i el tècnic inclòs.

Producció completa

Els nostres serveis a Mallorca